Presentació

Al món, sóc el Gegant Eleizegi; al País Basc, el Gegant d'Altzo, i, a Altzo, el Nostre Gros. A l'atri de l'església tens el senyal de fins on arribo assegut. Em van fer anar pel món. No perquè el veiés jo a ell, sinó perquè ell veiés com sóc jo: golafre, mamaire, amic del tabac... Em treien als teatres per provocar sorpresa i por. Una reina petita em digué que era un noi bonic. Van parlar de mi als diaris. Però un dia el món es va afartar de veure'm. Aleshores es van acabar els meus espectacles de grandor.

Cronologia

• 1818 Migel Joakin Eleizegi Ateaga neix al mas Ipintza Haundi, d'Altzo Azpi.
   
• 1830-32 Acromegàlia: la hipòfisi genera massa hormones. Migel Joakin comença a convertir-se en el Nostre Gros.
   
• 1841 L'empresari Phileas Taylor Barnum obre un museu a Nova York per exhibir-hi freak shows i ethnic shows. El Nostre Gros a Madrid. Retrat amb el pare i el germà.
   
• 1843 Migel Joakin Eleizegi signa un contracte perquè una societat l'exhibeixi durant un any a Donostia, Bilbao, Saragossa, Madrid, Lisboa...
   
• 1844 Porten a París un grup d'indis botocudos de l'Amazònia, perquè els antropòlegs del Museum els estudiïn.
   
• 1845 El Nostre Gros a París, a la sala Montesquieu. Apareix a l'obra de teatre Le Petit Poucet. A les pauses, els indis iowa ballen. Juan Inazio Iztueta mor sense enllestir el manuscrit de la Història de Guipúscoa. El Nostre Gros «ha corregut arreu dels regnes d'Espanya, Portugal i França».
   
• 1846 Arriba a Tolosa. Passa quinze dies a l'hotel Joly rebent visites. El dibuixant Lujol li fa un retrat a llapis. És esmentat a Itàlia: «El gegant Eleizegi és cada cop més famós a París». Segona exhibició a Madrid.
   
• 1847 Es publica la Història de Guipúscoa d'Iztueta: primera descripció al País Basc del «Gegant Basc».
   
• 1850 A París, al Jardin d'Hiver, amb el príncep i la princesa Colibrí, nans. «Tenen Eleizegi explotat en un aparador, com tot els fenòmens», diu la premsa. El Nostre Gros a Londres, a la sala Cosmorama, de Regent Street.
   
• 1851 Construcció d'«un carrer del Caire» al Crystal Palace de Londres. Tercera exhibició a Madrid: Non plus ultra.
   
• 1853 Fa testament. Tenia una mica de diners. Tretze zulus comencen una gran gira per Europa.
   
• 1854 El Nostre Gros a Mallorca.
   
• 1859 Fase de debilitat a causa de l'acromegàlia. No pot treballar i malda per recuperar els diners prestats. Demana ajuda econòmica a la Diputació, que la hi denega.
   
• 1861 Torna a fer testament; el signa tremolant. Migel Joakin Eleizegi, el Nostre Gran, mor.
   
• 1867 Altzo esmentat a les guies de viatgers, amb motiu del Gegant Eleizegi. Eduard Garnier l'esmenta al llibre Les Nains et les Géants: el Nostre Gros entra a la història del gegantisme.

Timbal major a Londres

Deien que menjava com tres i bevia com quatre. Devia ser així, és clar. Quan em vaig fer gros, a Ipintza érem vuit i les passàvem magres. Els germans Juan José i José Antonio van agafar un vaixell cap a Montevideo. Aleshores em van mostrar el contracte i el vaig signar. I l'altzotarra a córrer món!

En vaig veure de tots els colors! Estava escrit en lletra clara que no se me'n portarien pels mars, però sembla que a Anglaterra em necessitaven. Com es gronxava el vaixell! La mar té caminaires dolents. Al voltant sentia que, a Londres, els diners tenien més valor.

Jo mai vaig tenir barba, però a París me'n van comprar unes quantes de ben maques. Bellugava el meu bastó amunt i avall de Regent Street, amb una corrua de soldats al meu darrere. En aquell elegant vestit! Al so d'aquells timbals! Allà també aplegava gent i no vaig viure menjant castanyes podrides.

Les meves mans a París

Jo, tan gros; ells, tan petits. Teníem nom a París, sí. Deien que el príncep i la princesa Colibrí eren germans. La noia ballava sobre la meva mà. Després jo feia d'ogre i, espantada, s'amagava dins d'una bota meva. I tothom esclafia. Jo encenia un cigar i l'hi oferia el príncep. Esclafits un altre cop.

Que jo estava ben format per totes bandes, va posar Iztueta als seus papers. Que el que tenia millor eren les mans, belles. Més que les d'aquell que es deia Franz Liszt. Devia ser músic, pianista. I em van portar a la famosa foneria Susse. Havia de posar les mans en guix i esperar. Després calia tallar el guix amb compte i vet aquí el motlle per copiar en bronze les meves mans.

Quin esglai vaig tenir en veure les meves mans a l'aparador de Susse. Era com si me les haguessin tallat. Un paper deia que eren les mans del Gegant Eleizegi. Vaig sentir que no era l'amo del meu cos. Les vaig voler comprar, i em van dir que aquest no era el tracte. Durant una temporada em vaig trobar malament.

Jo I els meus ossos

Migel Joakin —em deia el rector—, a la creu, com el bon Jesús! Jo estenia els braços al davant de l'església del nostre Salvador, ell feia les marques. Després les mesurava amb el bastó que tenia ple de ratlles. Les marques encara ara són allà, a la pedra. Potser et semblarà que la de l'alçada és una mica avall. Doncs fes comptes que, a la meva època, el terra era encara més avall. I l'Imaz de Legarre, el glosador, sempre em deia que necessitava unes cames que arribessin a terra.

L'associació de metges de Londres tenia un Museum. Així que hi vam anar, a veure el cèlebre James Toller. Despullat, espectacular, en purs ossos, allà mateix, llargarut, gros. I la meva pregunta: que heu de vendre els meus ossos? Que no digués això, si us plau. Diuen que, perquè no el robessin, el van enterrar a l'església d'Eynesbury. Però després van portar el pobre Toller al Museum. A mi em van enterrar al cementiri que hi ha pujant els graons del costat de l'església. Ara no hi sóc. Vaig perdre les grandors, vaig perdre els molls i vaig perdre les mans i tots els meus bocins. Em van robar i no sé on sóc.

Manuel Antonio Imaz va plantar un faig quan jo tenia divuit anys. Tu ets llarg —em va dir—, però aquest serà llarg i ample! El faig d'Imaz encara viu, llarg, ample i fort. Jo, en canvi... Vaig conèixer molts petits, més assenyats que jo. Amb les meves dues mans abastava la meitat de les tecles del piano, però com es crea la música?

I vaig dir que no

A París, al Café de Mulhouse, m'encenia el cigar amb els llums de gas que penjaven del sostre. La gent venia a veure'm. Una vegada vaig veure escrit en un paper amb lletres grosses Le Géant Eleicegui. I, a sota, moltes paraules, era una cosa llarga. Vaig demanar a un amic periodista que tenia que m'ho expliqués. El que em va dir em va fer pensar.

«L'Eleizegi, com tots els de la seva corda, el tenen dins una campana de vidre com les de guardar el formatge. Porta una vida trista. Faria més bé d'entrar com a timbaler en un regiment. És un consell de debò. Això és el que diu aquest paper, Joakin... T'exploten. Saps què vol dir això d'explotar?»

De la sala Montesquieu ens van portar al Palau del Jardin d'Hiver. Allà també ens van ficar sous cloque al Tom Pouce i a mi. Havíem de dinar davant per davant. La gent ens mirava, apostaven quant menjaria jo. Tenien una balança i pesaven el menjar de tots dos. Jo havia de menjar i menjar i tenir sempre gana, i la gent havia de pensar que, al final, em cruspiria el mateix Tom Puce... De cop i volta vaig dir que no, que me n'havia afartat.

Jo no era jo

Quan tenia la corda al coll, mentre mirava aquell petit entremaliat, em va venir al cap l'època de quan era un nen normal. Tirant de la corda en aquesta ermita: quants anys, quantes campanades el nostre dia. Tot just acabats de néixer ens portaven aquí perquè, si en embarbussàvem en parlar, Santa Barbara ens ajudés. Però el món no necessitava que jo parlés, havia de bramular, fer por... Jo no era jo. Em podien tenir com formatge sota una campana i em va sorgir el cuc, el cuc de la vergonya.

Digues, Gros, on has estat? Al mar i a terra. Digues, gros, com és el món? La mar és dolça, la terra, en canvi, salada. Digues, gros, què hi diuen, al món? Al món diuen així: ni [jo], ni [jo], c’est fini Eleizegui! El món necessita coses noves cada dia. Li volen dir Goliat, Hèrcules, Frankenstein... a algú altre.

Obra: Juanba Berasategi
Escriptura: Koldo Izagirre

Recorregut del Gegant d'Altzo

Fullet